Capítol 6El principi d’economia

Economia Economia

Quan parlem, quan escrivim (tot i que de manera diferent), prioritzem les necessitats comunicatives i no pas el principi d’economia; no és fins que tot queda ben clar que ens podem permetre tenir-lo en compte. Dit d’una altra manera: el principi d’economia ben galantment deixa passar davant seu les necessitats comunicatives i només actua un cop han quedat cobertes.

A continuació, hi ha un fragment que pot ser útil per introduir alguns aspectes rellevants a l’hora de parlar del principi d’economia.

 

Cita de text d’Eulàlia Lledó i CunillQuan es parla de la necessitat (i de la justícia) de representar tota l’experiència i els sabers humans que existeixen en els diferents tipus de discursos existents, encara ara s’enarbora molts cops el principi de l’economia de la llengua no com una eina que explica els mecanismes lingüístics d’una determinada comunitat respecte a la parla oral o escrita, sinó com una arma per anorrear la presència de les dones en la llengua, ja que habitualment a la pretesa “economia” se la fa anar en el sentit de deixar de representar sempre la mateixa part de la realitat: les dones.

Sovint l’“argument” que s’esgrimeix és que no cal especificar la presència femenina perquè ja se suposa, perquè ja se sobreentén que és dins la masculina; se sol continuar dient que, a més, faria molt pesat i carregós el text, i fins i tot se sol afegir que el faria agramatical o fins i tot incorrecte.

[...] El sol fet que una dona no se senti inclosa en el masculí, per a mi és suficient argument per usar una altra fórmula.

Vull afegir, a més, que la llengua té molts aspectes antieconòmics. En una frase com “És una advocada expeditiva”, hi ha per tres cops la marca de femení, és clarament redundant, però no la trobem gens carregosa. En un altre ordre de coses, la gent, especialment la que es dedica a la docència, sabem que repetir no vol dir necessàriament dir el mateix i que molts cops les dues o tres primeres vegades que es diu una cosa no es comprèn; només estan creant humus perquè alguna persona a la quarta, una altra, potser a la catorzena, la copsin [...].

Abans de tirar endavant i començar a mostrar que sempre que es pensa en les dones acaben apareixent en el text, m’agradaria per un moment allunyar-me un xic (menys del que sembla) d’aquesta qüestió i comparar aquells “ja s’entén, ja se suposa” que les dones estan incloses en el masculí amb una qüestió que afecta una altra economia.

Des de l’acabament del franquisme hem anat veient que el català recuperava espais de representació abans negats o perseguits. Hi ha infinitat de papers, per exemple, molts dels emesos per l’Administració, que inclouen la versió catalana i la castellana, o per citar un altre cas típic, ho fan les retolacions de moltes dependències administratives, transports públics, etc., cosa que comporta moltes més despeses que no pas fer-ho en una sola llengua. És una actitud, doncs, que va en contra de l’economia. La gent defensora d’“economitzar” costi el que costi podria argüir que, com que el castellà l’entén tothom (ja no hi ha parlants unilingües en català a l’Estat), no calen les versions catalanes. Jo he sentit dir, per contra, a gent que veu claríssim que el masculí inclou les dones i que, per tant, “no cal” representar-les en la llengua, que de cap manera es pot renunciar a simbolitzar el català en aquests escrits. Estranya, doncs, la incoherència de no voler-ho sempre i en qualsevol aspecte (especialment en una qüestió tan important com deixar de bandejar la meitat de la humanitat).

Exercici

  1. T’has fixat mai en les repeticions que fem quan parlem?
    1. Si no ho has fet, dedica-hi una estona.
    2. En fas tu algun cop?
  2. Utilitzes diminutius?
    1. Quins i per què?
    2. Si no n’utilitzes, coneixes gent que ho fa? Quan els utilitzen? Amb quina finalitat?
    3. Té algun sentit fer-ho?
  3. Recordes papers escrits en dues llengües?
    1. En maneges habitualment o algun cop?
    2. Et sembla antieconòmic?