Capítol 8La formació de femenins i masculins

Formació de femenins i masculins Formació de femenins i masculins

L’androcentrisme és un punt de vista tan instal·lat en molts cervells que fa que qüestions que no tenen res a veure amb la jerarquització i subordinació per raons de sexe, es tractin com si depenguessin d’aquesta qüestió que afecta sobretot a la denominació de les persones.

A continuació, hi ha un fragment que pot ser útil per introduir alguns aspectes rellevants a l’hora de parlar del principi d’economia.

 

Cita de text d’Eulàlia Lledó i CunillAtribuir a la llengua, a la seva estructura, al seu funcionament, característiques que no li són inherents, sinó que responen a qüestions ideològiques, és una pràctica habitual que es pot percebre en diversos aspectes.

Un repàs a llibres de text de primària, secundària, batxillerat, a algunes gramàtiques, posa de manifest que n’hi ha força que regalen en exclusiva al masculí la potestat (com si de la costella d’Adam es tractés) de generar femenins.

I no solament em refereixo al fet que les paraules dida, partera, perdiu, generin masculins com didot, parterot o perdigot (en aquest cas, el peculiar final del masculí fa que es percebi immediatament), sinó que em refereixo a la capacitat de la paraula beguina per poder crear a partir seu un masculí com beguí. De fet, un diccionari tan poc suspecte de feminisme com és el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines, fent servir un ordre del tot inusual als diccionaris, al bell inici de l’article que correspon a beguines i a beguins presenta les dues paraules en aquest ordre: “Beguina i Beguí”, això mostra, de passada, que el fet que els diccionaris sistemàticament posin primer el masculí que el femení és una convenció lexicogràfica perfectament modificable, es tracta de la mateixa convenció que fa posar primer el nom de l’home en les targetes de moltes bústies de pisos habitats per parelles heterosexuals (en parlaré més avall). L’article manté l’ordre d’aparició de femení i masculí ja que continua així: «‘membre del tercer orde de Sant Francesc’, ‘heretge begard’, ‘beata hipòcrita’, prové del fr. béguine, -guin, i aquest, del flamenc. 1ª doc.: fi S. XIII». El mateix diccionari quan parla d’alguns oficis, per exemple, dels derivats de la paraula cambra, situa ja la primera documentació de cambrera en una de les quatre Grans Cròniques, en la de Pere III.

En el magne diccionari Alcover-Moll, costurera i costurer tenen entrades separades. Doncs bé, és interessant constatar que és de la forma femenina costurera («Ab XII sòlidos que donà a costureres que li ajudaren a fer la dita cosa») la primera de la qual hi ha documentació (datada ja l’any 1354), mentre que no situa fins al 1405, més de cinquanta anys després, la primera documentació de costurer («Que algun çabater o patiner costurers o missatgers de aquells no gossen fer fahena lo dissapte a vespre»). No sé si se n’ha de deduir que aquest masculí concret neix a partir del femení, ara, segur que vol dir que la primera vegada que es troba en el català escrit és en femení. En realitat costa pensar que primer hi hagués un ofici com infermer i a partir d’aquesta paraula es creés el femení infermera, més aviat sembla el contrari. Fa tot l’efecte que el fet que la paraula sigui femenina o masculina depèn de si l’activitat era pròpia (dida) o més sovintejada (beguina) per part d’un dels dos sexes. Sembla lògic que el nom de l’ofici es creés en femení si era un ofici femení i d’aquí en derivés un masculí o a l’inrevés.

De fet, en tenim una bona prova en la denominació prostituta / prostitut. Fins a l’edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (el diccionari normatiu que va substituir el popular Fabra el 1995, a partir d’ara DIEC), el vocable deia només prostituta i no és fins al 1995, amb la nova edició, que se li anteposa el masculí: prostitut. El cas d’aquesta denominació mostra que la -a de prostituta no és un mer afegit a la forma masculina, sinó que és la masculina la que la perd. Potser el mateix passa en casos com cuinera, costurera, infermera, etc.

Per pur androcentrisme tendim a percebre el masculí com a arrel, com a base sobre la qual es forma qualsevol altra forma; aquests casos mostren que això no és cert. De fet, en d’altres masculins hi ha pèrdues d’una o diverses lletres. Si s’agafa una família de paraules com la de germana, germanor, germania, germà..., es veu que l’única de les paraules que perd la -n és el masculí singular; això mostra que l’arrel és german.

En un altre aspecte de la llengua es veu un cop més, doncs, que no som ni davant d’una mera qüestió lingüística ni d’un aspecte menor. De fet, postular que gramaticalment el femení prové del masculí, vindria a dir que la subordinació de les dones als homes és “natural”, que no depèn d’una opció ideològica, d’una elecció humana, sinó que fins i tot està inscrita “genèticament” en la llengua.

Exercici 1

  1. Per què seria un error i una mala manera d’explicar aquesta qüestió de llengua dir que el femení es forma a partir del masculí?
  2. Coneixes d’altres masculins que s’hagin format a partir de femenins?

8.1 La formació de femenins

També l’androcentrisme de vegades fa dir que la llengua té dificultats per crear determinats femenins, quan en realitat veiem que en el moment que les dones fan alguna cosa, que abans no tenia nom perquè no la feien, a pesar de les traves que en alguns casos hi posen algunes institucions, fàcilment es forma el terme per denominar-la.

 

Cita de text d’Eulàlia Lledó i CunillPer això el català no té cap problema a crear neologismes a mesura que les dones treballen en un ofici determinat. La presència massiva de dones al ram del tèxtil va produir ja fa temps un femení com oficiala, en una terminació com -al considerada en principi invariable per a femení i masculí. La tendència es pot comprovar en d’altres formacions de femenins que d’entrada podrien semblar conflictives. Així, es constata que dependenta es percep com un femení normal i corrent que cap parlant posa en qüestió, tot i que contradiu el fet que l’adjectiu dependent és una paraula invariable. La prova la tenim en el fet que si es forma un adverbi a partir d’aquesta paraula, el resultat és dependentment, cosa que mostra que la forma per a l’adjectiu femení és dependent (els adverbis es formen sobre l’adjectiu femení: és fàcil comprovar que l’adverbi bàsicament s’ha creat a partir de bàsica o físicament sobre física).

Si s’admet sense cap dificultat un femení com dependenta és perquè la tendència general de la llengua és la d’acabar els femenins en -a; com que, a més, n’hi ha moltes, es percep sense dificultat com un ofici femení i s’ha acabat creant una forma diferenciada per anomenar-les.

Exercici 2

  1. Uses la paraula “gerenta”? Coneixes persones que l’usin? Per referir-te a una dona dius “una estudiant” o “una estudianta”? Busca si aquestes dues paraules surten al diccionari normatiu. Si vols anar de pressa, pots consultar-ho en la segona edició en la versió en línia.
  2. Has utilitzat mai el terme “dibuixanta”?
  3. Has sentit algun cop la paraula “intel·ligenta”?
  4. I el terme “cartera”?
  5. Et semblen normals els femenins “presidenta” i “practicanta”? Et sonen tots dos igual de bé?
  6. Per què hi ha gent que finals femenins absolutament regulars com “pescadora”, “fustera” i “minera” els semblen estranys o forçats?
  7. Creus que existeix la denominació “soldada” per a una dona que treballa a l’exèrcit?
  8. Et semblen normals els masculins “costurer” o “infermer”?
  9. Busca si totes les paraules que hi ha entre cometes a partir de la pregunta 2 surten al diccionari normatiu. Si vols anar de pressa, ho pots consultar en la versió en línia.
  10. Tot i que sigui avançar feina, atès que encara no hem arribat al capítol sobre els diccionaris, no estaria de més, si en tens ganes, que observessis si les entrades que has consultat estan redactades de tal manera que puguin referir-se indistintament a dones i homes. Fixa’t, per exemple, si s’hi usa la denominació “persona”.

Exercici 3

A continuació, hi ha un seguit de fragments extrets d’una llarga informació sobre la primera bombera de Barcelona.

 

Portada: Barcelona accepta per fi una bombera

M.N. Barcelona: “Una pianista futbolera”.

L’emoció és fàcilment reconeixible en la intensa brillantor des seus ulls verds. “Tinc moltíssimes ganes de començar”, assegura Miriam Galisteo.

De nena no volia ser bombera, li atreia molt més l’alcaldia de la seva ciutat o la medicina. Va estudiar música —un piano al saló ratifica la seva passió per la música— i va decidir ser bombera quan d’adolescent va començar a envoltar-se de bombers que treballen a la Generalitat.

Editorial: “Una bombera a BCN”

En aquest cas, i sense haver variat els criteris (a la convocatòria de 2007 hi havia menys proves però no de menys exigència), una dona serà finalment bomber. Bombera, per ser exactes, gràcies a la seva tenacitat i a les seves innegables capacitats.

  1. En la portada de diari es va utilitzar sense cap problema la paraula “bombera”.
    1. Et sembla un ús normal?
    2. Et sembla que fa vint anys li ho hauries trobat?
    3. Perquè et sembla que en la frase de portada es diu una cosa tal com que Barcelona l’“accepta”? Et sembla raonable?
    4. Qui la pot acceptar o deixar d’acceptar?
    5. Per què no l’hauria d’acceptar?
    6. Es plantejaria la qüestió a l’inrevés?
  2. En el segon fragment també apareix el terme.
    1. Et sona bé i et sembla normal que s’utilitzi?
  3. El tercer fragment usa el femení i el masculí per referir-s’hi.
    1. De quin pressupòsit parteix una afirmació com: “una dona serà finalment bomber”?
    2. Per què a continuació rectifica i diu: “Bombera, per ser exactes”?
    3. Per què li sembla millor aquesta última denominació?
  4. Per quina raó o raons creus que s’ha introduït en la llengua aquest femení?
  5. Què ocorre quan passes el corrector si has picat “bombera” en un text?
  6. En un altre ordre de coses: si es tractés d’un bomber, creus que s’esmentarien els seus ulls verds (o del color que els tingués)?

Exercici 4

En el següent es parla d’artistes.

 

Després d’haver-la atorgat els darrers anys a una tongada de polítics il·lustres, el govern de la Generalitat ha volgut que la Medalla d’Or de la institució tornés al més lluït del paisatge civil del país, per distingir dos ciutadans exemplars: el metge Moisès Broggi, gran cirurgià i admirable testimoni d’una lúcida longevitat, i l’actriu Montserrat Carulla, imponent figura de l’escena catalana. [...]

A causa, tal vegada, d’un conservadorisme excessiu, d’arrels molt fondes, semblava que les còmiques i els còmics quedaven exclosos tàcitament de segons quins honors. Ja hi havia les medalles al Mèrit Artístic per a tenir-los entretinguts.

El fragment planteja diverses qüestions, algunes de les quals ja s’han vist anteriorment.

  1. Quin és l’ordre d’aparició de les dues persones guardonades?
  2. Una mica més avall, ja en el segon paràgraf, quin és l’ordre d’aparició de la doble forma?
    1. Per què et sembla que l’autor usa una forma doble i la utilitza en aquest ordre?
  3. Pel que fa a les denominacions d’ofici femenins, et sona bé i et sembla normal que s’utilitzi una paraula com “còmiques”?
  4. Et sembla que fa un temps s’hauria usat?

Exercici 5

I en aquest, de detectives.

 

—Em sap greu.

—Hauria d’haver sabut que actuaria així. És generosa fins que es troba amb la primera molèstia —va dir la Melanie—. Suposo que hauria d’estar agraïda a qualsevol cosa que em faci sortir d’aquí. I ara arribo al que volia dir-te. En Henry m’ha dit que ets detectiva privada. És veritat?

—Em pensava que ja ho sabies.

  1. Et sona bé el sintagma “detectiva privada”?
  2. Et sembla normal que s’utilitzi?
  3. Et sembla que fa un temps s’hauria usat?
  4. Per quina raó o raons creus que s’ha introduït en la llengua?

Exercici 6

Un altre femení que podem trobar actualment és el següent.

 

Era el 2 de maig de 1945. Poc després de les nou va sentir unes veus que parlaven rus. Després va veure arribar els conqueridors: una dotzena de joves, eixerides i rialleres metgesses soviètiques. L’operari de Hitler va aixecar els braços de seguida. Però les soldades només volien saber una cosa.

  1. Quants i quins substantius femenins es fan servir en el text?
  2. Amb qui es fa concordar el masculí “els conqueridors”? És correcta, doncs, la concordança?
  3. Et sona bé el femení “soldades”?
  4. Et sembla normal que s’utilitzi?
  5. Et sembla que fa un temps s’hauria usat?
  6. Per quina raó o raons creus que s’ha introduït en la llengua?
  7. En un altre ordre de coses, creus que si es tractés de soldats es destacaria que són eixerits i riallers?

Exercici 7

Finalment, un cas de llengua oral: en la presentació (5.03.2007) d’un llibre referit als esports i la llengua, Anna Pruna, Secretària general de l’esport, es refereix a les esportistes com “les practicantes”.

  1. Et sona bé el femení “practicantes”?
  2. Pot tenir més d’un significat?
  3. Et sembla normal que s’utilitzi?
  4. Et sembla que fa un temps s’hauria usat?
  5. Per quina raó o raons creus que s’ha introduït en la llengua?